Durant molts i molts anys, per a la majoria d’empreses la resposta davant el dubte de desenvolupar una eina o adquirir-ne el dret d'ús era bastant clara i ràpida d'oferir: comprar software en tot cas. El model SaaS ho posava fàcil. Pagaves una subscripció, tenies una eina a punt per fer servir, rebies actualitzacions sense preocupar-te de res i deixaves la infraestructura en mans del proveïdor. Era una fórmula racional, còmoda i en molts casos altament eficient. Segueix existint i té corda per estona però és quelcom que comença a generar dubtes.
El model de llicències d'ús continua sent útil, però el context està canviant. Després de més d’una dècada acumulant eines al núvol, moltes empreses tenen avui un entorn digital que funciona però també és car de mantenir, està fragmentat i pot ser francament difícil d’orquestrar.
No és estrany trobar organitzacions que han anat afegint un CRM, una eina de màrqueting, una de suport, una per automatitzar processos, una altra per analítica i unes quantes més per cobrir necessitats puntuals de tot tipus. El resultat acostuma a ser el mateix: moltes peces poc connectades entre elles i amb una dependència creixent de terceres parts.
Han aparegut eines que han canviat el terreny de joc. Tots fa temps que sentim a parlar de GitHub però és ara que molts ens estem plantejant començar a remenar els seus repositoris de codi i les grans biblioteques de components, plantilles o automatitzacions reutilitzables. Assistents com Claude Code, Cursor o GitHub Copilot han redutït molt el temps necessari per passar d'una idea a un prototip funcional. Apareixen nous problemes com per exemple l'escalada en despesa en crèdits de computació,
Això mateix, el dinàmic escenari generat per totes les disrupcions que pivoten al voltant de la IA, és el que fa que la conversa sobre build vs buy torni a ser rellevant. La pregunta no és només si convé comprar o construir, sinó què té sentit comprar, què té sentit adaptar i què té sentit construir a mida. I sobretot, com es connecta tot plegat perquè generi valor real i sigui econòmicament justificable. Corren moltes estadístiques al respecte de l'ús real que tenen a moltes empreses els SaaS i no son poques les que conviden a la reflexió.
Perquè el problema de fons no sería símplement "tenir moltes eines". El problema és no tenir criteri per integrar-les. Una empresa pot treballar amb software comprat i ser molt eficient. També pot tenir eines pròpies i acabar atrapada en un caos encara pitjor. La diferència no la marca tant la propietat del software com la qualitat de l’arquitectura digital que hi ha al darrere. I sobretot, l'estratègia amb la que s'ha dissenyat el sistema en el seu conjunt.
En aquest nou escenari que s'està configurant, construir software ja no és una opció reservada a grans corporacions amb equips tècnics enormes. L’aparició dels LLMs, els assistents de codi, el vibe coding i un ecosistema molt més madur d’eines open source i plataformes de construcció ha reduït de manera clara el cost i el temps necessaris per crear solucions útils. No tot son flors i violes però el que comencem a veure és molt prometedor. D'entrada, promet disrupcions i anticipa canvis de gran importància.
Tot això no significa que a partir d'ara tot s’hagi de fer a mida. Seria un error arribar precipidament a aquesta conclusió tan simplista. Construir també té costos (sempre n'ha tingut). Cal definir bé el problema a resoldre, pensar en l’arquitectura a implementar, garantir la seguretat d'allò que estem creant, preveure el manteniment del sistema i assegurar que la solució adoptada continuarà sent viable al cap de cert temps. Fer software propi sense govern ni criteri pot generar un altre tipus de desordre igual o pitjor que el que moltes empreses ja tenen avui dia acumulant eines digitals.
La discussió interessant no sería “SaaS sí o SaaS no”. La discussió útil podría ser: en quins punts del negoci una eina estàndard encara resol bé el problema i en quins punts comença a ser més intel·ligent construir o adaptar. Hi ha processos que són bastant universals i que es poden cobrir perfectament amb software de mercat. Però n’hi ha d’altres que formen part del nucli operatiu de l’empresa i on treballar dins dels límits d’un proveïdor acaba generant friccions, sobrecostos i rigidesa.
El cas dels CRMs és molt il·lustratiu de tot això. Moltes empreses paguen per plataformes molt completes que després només aprofiten parcialment. Sovint, eines com Hubspot o Salesforce ofereixen més funcionalitats de les que necessiten i resulten complicades d'operar. Paradoxalment, sovint es paga per funcions que no necessites i assumeixes sobrecostos per assolir allò que sí necessites. Qui s'hagi estat barallant una temporada amb aquest tipus d'eines sap de que estem parlant.
Aquí és on entren la integració d'eines digitales i les empreses integradores com a tipología d'organitzacions a les que se'ls està començant a generar un vent de cua importantíssim. En un moment de disrupció com l’actual, el valor no el trobem tant en tenir moltes eines com en aconseguir que les eines, siguin comprades o construïdes, treballin bé juntes. La integració és el que converteix un conjunt d’aplicacions en un sistema útil. És el que permet que les dades circulin, que els processos no es trenquin i que la tothom tingui una visió més clara del funcionament de l'empresa.
Integrar ja no s’ha de veure com una capa tècnica secundària. Quan una empresa sap integrar bé, pot comprar millor perquè evita duplicats i dependències innecessàries. Pot construir millor, perquè desenvolupa només allò que realment li aporta valor. I pot canviar millor, perquè no queda atrapada amb tanta facilitat dins d’un únic proveïdor o d’una arquitectura massa rígida.
Dit d’una altra manera: en aquest nou cicle tecnològic, el gran avantatge no serà només tenir accés a IA o a noves eines de desenvolupament. El gran avantatge serà tenir criteri per decidir on cal estandarditzar, on cal personalitzar i com s’ha de connectar tot perquè el conjunt sigui sostenible. La capacitat d'integrar serà un recurs finit i l'accés al mateix serà estratègic.
Per això moltes empreses no necessiten tant un gran projecte de transformació com una revisió seriosa del seu mapa digital. Quines eines fan realment una feina diferencial? Quines només hi són perquè sempre hi han estat durant molts anys? Quines es poden substituir per solucions més lleugeres o més ben integrades? Quins processos propis justificarien habilitar una eina desenvolupada a mida?
La necessitat de rodejar-se de talent tècnic i bon criteri segueix plenament vigent, però està per veure en quin punt queden les modalitats d'accedir-hi. Fins fa poc el coll d'ampolla per a molts projectes era la capacitat d'accedir a serveis professionals de desenvolupament i la velocitat a la que els projectes podíen prendre forma. És quelcom que cada cop ens queda més lluny però que també es pot estar reconfigurant gràcies a l'espectacular augment de productivitat que els programadors estan assolint gràcies als assistents.
El build vs buy continuarà sent sobretot una decisió de negoci. Però ara s’ha ampliat el nombre d’empreses que poden plantejar-se-la de debò. I això obre una oportunitat clara per a qui sigui capaç d’ajudar a ordenar aquest terreny: no només desenvolupant, sinó sobretot integrant, simplificant i donant criteri. La digitalització avança implacable i moure's en aquest entorn té molt a veure amb surfejar megatendències econòmiques i tecnològiques que cal entendre.
En tot això el que té més art no és consumir informació compulsivament, sinó tenir una visió de futur que sigui aplicable. No es tracta de ser impactat, es tracta de transformar tots aquests impactes en investigació eficient i en un full de ruta accionable.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada